CRISI FINANCERA o PARADIGMA ECONÒMIC

Sobre la crisi i la seva recuperació. He afegit aquesta entrevista per que estic totalment d'acord en la opinió d'aquesta analista sobre la mala idea de creació de bancs dolents.

Les enormes quantitats de productes d'enginyeria financera no regulats, lligats a actius (amb la finalitat de sobre especular) son una amenaça sense precedents, exactament el mateix precedent que els segells de Forum i Afinsa, i també es el mateix cas que les opcions d'electricitat d'Enron. Quan el preu de les (subprimes) va començar a ser insostenible, per que res del que contenien nominalment justificava el valor incrementat especulatiu que es demanava. Totes ells son productes no regulats per organismes governamentals, i aquest cop la picaresca a sortit molt cara. Generant un forat negre de preus que no es podran pagar mai, ni les garanties que ara ja no tenen el mateix valor.
El creixement productiu dels paisos, no pot estar condicionat a l'endeutament, en aquest sentit tenim un paradigma a resoldre, però que no es pas difícil. Per una part el sistema de control econòmic es imperfecte, i es l'eix de l'ordenació estructural social, el mon polític li ha atorgat una llibertat exagerada encaminada a un liberalisme econòmic total, i això es un error. Aquesta crisi en el fons es una oportunitat per corregir aquests errors i variar el que no es admissible, amb un exemple: és una vergonya que amb tant sols els 5% del capital que EEUU destina a la recuperació del sistema financer, es pugui parar la fam al Africa. Una vergonya de debò que encara no s'hagi fet res. Això fa palès de la poca eficàcia de les organitzacions supra-nacionals com el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional, de vetllar per les necessitats mes urgents...
En relació a la reunió del G20 el dia 14 de febrer, ara ja posen fil a l'agulla per crear polítiques encaminades a la recuperació econòmic. Fins el present, s'ha anat sempre per darrere de la crisi, intentat evitar la caiguda, però s'han d'anticipar i tenir capacitat de previsió, evitar els desastres econòmics segueixen aprofundint i perjudicant.
La primera reacció per part del G20 i la reserva federal d'EEUU serà esperonar els mercats financers, ja que una de les claus de la recuperació passa per incrementar el valor de tots els actius financers, els mercats seran intervinguts per evitar les perdues... en això estigueu atents.
Recordo que a l'any 2004 amb una xerrada amb el Sr Pujol on vaig anticipar la crisis, guiant-me en el pensament econòmic de Karl Marx i d'en George Soros. L'analisis era concloent i suposava la teòrica reacció a una desestabilització econòmica que repercutiria en una crisi de la política social democràcia europea, causat per el comportament neo-liberal capitalista que propugnava el gobern Bush. Bé... em vaig anticipar massa i no em va donar la raó en aquell moment, però les conclusions que plantejava jo en relació a la crisis econòmica eren ben certes. Humilment en reflexió de la circumstancia vaig pensar: "idealisme polític vs pragmatisme econòmic..." i ara això passa de veritat, ja no es un pensament, es una realitat diferent entre els bancs vs governs.
La sort es que les coses han canviat radicalment en el plantejament polític d'EEUU, gràcies a Obama i això a contagiat el mon d’optimisme. En aquests moments que aquest home amb el seu pensament estigui com a president dels EE.UU, es una gran sort per el mon sencer. Obama te una feina molt dura... en la seva presentació al concrés, va enumerar el pla d'estímul promulgat la setmana passada i el pla de rescat del sistema financer, i va demanar al Congrés que li presenti propostes per a reformar el sistema regulador. No es va abstenir d'arremetre, de manera molt directe, contra la política econòmica de George W. Bush, del que hereta "un dèficit d'un trilió de dòlars, una crisi financera i una recessió molt costosa". Bé… tot m’encanta i ja era hora la reforma sobre el sistema regulador.
Obama te reptes molt difícils i ho fa tot amb una seguretat contagiosa, ell ho sap, i es que te algú mol bo darrere, la seva dona Michel com advocada, n’es una base important, pero com a guia economic en George Soros es una exelencia, una persona que te la matèria grisa necessària. Aquí l'idealisme politic i el pragmatisme economic treballen plegats per intercedir en la resolució d'aquesta crisi, i concepte de "reflexibilitat" serà posat a prova, crec que amb un resultat força exitós.
Recordeu que el tercer trimestre del 2009 serà crucial per veure el fruit i resultat de les polítiques econòmiques aplicades, a partir d'aquí podrem considerar que el que diu Ben Bernanke sobre la previsió de la recuperación per a finals del 2010. Aplicant les típiques solucions "Keynesianes", en aquest punt... em reservo l'opinió.
Anem a l'origen del problema creditici que en definitiva es el que ofega a moltes empreses, i si és realment greu, ja que es un dels factors de la recuperació definitiva del teixit industrial, comercial i productiu.
Per això recordo mesures preses en el passat, i que han influït en la situació actual.
Els països emergents, seguint les velles receptes neoliberals del FMI i Banc Mundial, van aplicar polítiques fiscals i monetàries rigoroses, sanejant les seves economies, estalviant en excés i creant enormes reserves en divises, per a evitar la repetició de crisi asiàtica del 1997.
Paradoxalment, l'excés d'estalvi i reserves, han alimentat els fluxos monetaris, juntament amb la des-regulació dels organismes oficials de control financer d'EEUU que es van començar a l'epoca Regan, i que la política del govern Bush va contribuir decisivament entre altres malifetes, a l'apalancament excessiu dels derivats financers "subprime", motor de la major crisi econòmica des de la Gran Depressió del 1929 .
Per a constatar la importància i magnitud d'aquests fluxos, només cal dir que en els ultims 10 anys, els actius i passius de països amb excés d'estalvi dipositats en els més desenvolupats, van duplicar el seu PIB.
Dóna idea de la magnitud de les xifres que només en "credit-default swaps CDS" (productes que mitjançant pagament d'una prima, cobreixen al prestador) es manegen xifres properes als 60 bilions de dòlars (430% el PIB d'EEUU).
Els CDS són contractes entre particulars, no hi ha doncs informació disponible sobre les ramificacions, davant de la hipotètica fallida de l'assegurador.
Es negocien en modalitat OTC (over-the-counter) no passant per mercats regulats. El volum d'intercanvis no regulats i opacs, típic dels OTC, va superar els 750 bilions de dòlars (104,6 el PIB d'EEUU) multiplicant-se per 10 al últims 10 anys.
Una altra amenaça son les "collateralized debt obligations (CDOs)" (obligacions de deute garantides) consisteixen en empaquetaments heterogenis (homogeneïtzats per trams), de bons, deute empresarial i tot tipus d'obligacions creditícies imaginables, agrupades per trams segons qualitat assignada. Es van crear per a poder distribuir ràpidament el risc -i teòricament- reduir-lo. Així, per la seva pròpia filosofia, havien de dispersar-se el més ràpid possible per tot el sistema financer planetari.
Companyies de rating, que ara es permeten rebaixar la qualificació d'Espanya, van atribuir la màxima qualificació creditícia (AAA) a múltiples trams de CDOs constituïts sobre subjacents d'hipoteques escombraries, a l'estar assegurats per CDS. Bancs de gairebé tot el món (singularment europeus) els van comprar i ara es troben amb el problema que ningú els vol (el seu valor és en terme mitjà menor d'un 20% del nominal) al quedar palès el problema potencial dels credit-default swaps que els avalen (només en 2007 la xifra d'hipoteques avalades per CSD en CDOs va sobrepassar els 560.000 milions de dòlars) Sent els CDOs productes OTC, els termes dels quals s'estableixen entre particulars, la seva opacitat està garantida, representant ara un problema enorme per al sistema financer en el seu conjunt.
La xifra de CDOs és molt difícil d'establir fins i tot aproximadament; segons els autors el seu rang se situa d'entre 3,2 i 6,6 bilions de dòlars, però les xifra podria ser encara superior, tenint en compte que només en 2006 es van emetre per valor de 2,6 bilions de dòlars (18,6% del PIB EEUU).
Els Bancs els han vingut emetent massivament, perquè a més de la seva gran flexibilitat i teòrica missió de diluir el risc, els permetien treure productes del balanç i eludir així les regles de control de risc establertes pels reguladors i augmentar crèdit, apalancament i guanys.
Les últimes xifres dels trams CDOs de màxima qualificació referenciats a hipoteques als Estats Units, indiquen morositats del 12%
però la seva contínua acceleració avança pujades per sobre del 20%, el que suposarà la pèrdua total de la inversió per als compradors dels trams d'inferior qualitat, a més de pèrdues augmentades per els trams de màxim rating.
Els bancs americans tenen actualment una exposició avaluada d'uns 820.000 milions de dòlars del total d'actius de dubtós cobrament es calcula 6,2 bilions de dòlars (44,5% del seu PIB). Si no s'actua avançant-se als esdeveniments, les pèrdues totals poden aviat arribar a una xifra en la forquilla 1,7 a 2,6 bilions de dòlars (12,2% a 18,6% del PIB) el que situaria en la insolvència fins i tot als grans del sector.
El sector privat nord-americà, l'endeutament del qual va arribar en 2007 els 42 bilions de dòlars (300% del seu PIB), es presenta absolutament incapaç de tirar endavant un solució de la situació. Només l'actuació decidida del Govern Federal pot treure les castanyes del foc, al trobar-se els comptes de molts estats (Califòrnia per exemple) en situació quebrada.
Per què anticipo aquestes dades? Perquè el que hi ha fins al moment ha estat perfectament predictible i s'adapta al guió sense separar-se dels indicadors previstos, considerant les magnituds implicades.
El semicolapse del crèdit subsegüent al procés de desapalancament i amortització precipitada de derivats financers, es realimenta així mateixa, al forçar vendes precipitades, que deprecien addicionalment els actius subjacents, un bucle retroactiu, amb efectes fatals.
La conseqüència per a l'economia real es: el col•lapse creditici i els seus efectes igualment es re-alimenten, potenciant la celeritat i profunditat de la crisis causada.
Crec que es una bona síntesi del problema i que aquest problema no s'ataca des de l'arrel.
Cert que s'han dedicat enormes sumes de diners públics a diversos tipus de rescats del sistema financer, però tals mesures no han estat coordinades ni obeïxen a plans ben dissenyats per parar el problema.
Els diferents Governs actuen com bombers, intentant tallar fugues d'un incendi que amenaça a devorar-ho tot.
Estats Units a posat prop d'un bilió de dòlars (7,2% del PIB), al que se sumaran les xifres del nou pla el secretari del Tresor, Tim Geithner, del que encara no es coneixen els detalls concrets, però que arribarà a un bilió de dòlars, més l'altre part que podria proporcionar la Reserva Federal. La xifra és encara clarament inferior als actius en risc potencial (6,2 bilions) però si s'actua amb rapidesa -i no com fins a ara esperant que la depreciació d'actius, forci perdudes que obliguin aportar els diners, per a tapar forats i evitar les fallides- podria resultar "suficient".
Ha de ser tingut en compte, que els diners posats en els diferents rescats d'Estats Units (7,2% del PIB) és superior al rescat suec de principis dels 1990, estimat en una mica més de el 4% del seu PIB, però encara molt inferior a la mitjana històrica del cost dels rescats financers, estimada en una mica més del 12% del PIB del país afectat (en 1997-1998 Indonèsia va gastar el 52% del PIB); la inversió del qual, en part important, és posteriorment recuperada.
En el cas Suec, la intervenció estatal massiva (Sparbanken, Nordbanken, Gota Bank… separant actius contaminats per a crear "bancs dolents" a part (amb el 9% dels actius), va solucionar el problema, amb un cost molt menor que la mitjana.
Va suposar la rebaixa de la qualificació de deute suec de Aaa a AA3, al passar el deute del 38% del PIB en 1991 al 85% del PIB en 1996 . Els preus de de els habitatges van caure un 25 % i la propietat comercial més del 42%. En 1993 els préstecs fallits van arribar el punt àlgid (11% del PIB) La gestió dels bancs problemàtics va ser molt professional i en el 1997 (molt abans del previst) s'havien liquidat el 98% dels actius problemàtics i dissolt les dues agències principals implicades en el rescat. Al 2002, Suècia va recuperar el rating Aaa. S'estima que es va recuperar gairebé un 90% de la inversió utilitzada per a sanejar les institucions financeres, el que fa del cas Suec un model a estudiar.
Els suecs van tenir l'enorme avantatge de sanejar bancs que havien passat prèviament al control públic i anys després serien reprivatitzats, el que va contribuir a la recuperació dels diners invertits.
En la meva opinió, s'està perdent un temps preciós, per no agafar de manera decidida la nacionalització, allà on es necessiti, per a després, aplicar com en el cas suec, la separació d'actius que llastren els balanços i contribuïxen a les dificultats del crèdit.
El principal problema per a la separació, és la valoració adequada dels actius problemàtics. Si es realitza a preus de mercat, els bancs resulten molt perjudicats, per haver de reconèixer el preu en els seus balanços, el que els forçaria un increment de capital, molt costós en les actuals condicions del mercat. Valorar a preus superiors, equivaldria a injectar diners de tots en les butxaques dels seus accionistes. Amb bancs nacionalitzats, el problema desapareix, perquè l'Estat seria l'actor en ambdós bàndols, salvant els interessos dels contribuents.
Es fa cada vegada més urgent prendre decisions encertades, per a resoldre l'assumpte.
Les mesures haurien de ser guiades per criteris estrictament tècnics i no estar mediatizades pel terror neolliberal a les nacionalitzacions, tenint en compte a més, que serien temporals. Però desafortunadament, no sembla ser aquest el camí escollit, i és que el pensament neoliberal és encara massa potent.
Com a mostra, resulta certament esfereïdor, que el governador del Banc d'Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, es dediqui a fer declaracions al més pur estil neoliberal, demanant la rebaixa del cost d'acomiadament, en lloc de parlar del tema tan candent, com el futur del nostre sector financer; sembla esperar que la crisi segueixi aprofundint-se, empesa per l'estrangulament i encariment del crèdit.
Cert que els bancs i caixes, partien d'una situació envejable, però donada la magnitud del nostre problema immobiliari, la profunditat i previsible durada de la crisi, si no es prenen mesures radicals ara per a reactivar la concessió de crèdit barat, s'hauran d'aplicar-les més endavant, quan resulti molt més costós solucionar el problema.
Sembla que el senyor Ordoñez encara no s'ha assabentat de les xifres reals de contractes indefinits que se signen en comparació dels temporals, ni del muntant real de les indemnitzacions dels nous contractes permanents, des de la reforma de 1997 (de 33 dies de salari per any de servei del treballador fins a un màxim de 24 mensualitats o 20 dies de salari per any de servei amb un tope de 12 mensualitats en cas d'acomiadament procedent). També sembla ignorar casos tan cridaners com la remuneració del president del BBVA, que va pujar el 2008 (entre sou i pensió) a 16,6 milions d'euros. Senyor Fernández Ordóñez, a més de la seva criticable actuació protegint les decisions equivocades del BCE, m'agradaria veure'l més actiu en la solució dels problemes crediticis actuals (i de solvència futurs) del sector financer, sobre el qual vostè té una gran responsabilitat.
Finalitzant i per a resumir; considero que són dos els punts que han de ser tractats amb la màxima urgència:
1).- Recapitalització del sector financer global i separació dels actius problemàtics, per a recuperar la normalitat creditícia i avançar-se a la crisi evitant el seu aprofundiment.
2).- Recuperació del clima de confiança, que estimuli als consumidors, inversors, empreses i negocis, a recuperar la seguretat en producció necessària per a no posposar les seves decisions de consum i inversió.
Només així podrem para l'espiral de la crisi.

George Soros a través de la filosofia/financera, explica el model econòmic per interpretar la direcció de la reflexibilitat constant que marca la dinàmica del capital.


El capital es cognitiu a la psicologia humana. La crisis n'és un dels efectes.
La crisis es la debilitat humana. Per aquesta causa, la debilitat i la por que ens domina, deixem que l'economia es torni a la nostra contra.
I es que en el fons, el valor intrínsec del ésser humà rau en l'esperit, no pas en el capital. Es aquí on realment hi ha el problema, per que el model econòmic el seguim utilitzant des de el temps dels fenicis. En aquest sentit l'estudi econòmic es molt senzill.
Peró no s'ha desenvolupat, o s'ha fet poc, un model de valors humans que ens permeti afrontar aquest problema.
No cal parlar de Marxisme o de social-democràcia... és tant sols obrir la porta al sentit comú i la coherència. Posaré un exemple: les paraules confiança, generositat, fe, amistat, i moltes més... no figuren per a res en un diccionari econòmic, i son elements que formen una part intrínsec del valor personal del fer de cada dia.
Tot això es un paradigma humà en el sentit de la utilitat del sistema econòmic. Per això crec que si no utilitzen els nostres valors humans dins del sistema econòmic, la humanitat no podrà sortir del problema.




Tècnicament, les volatilitats de preus futures, ja estan escrites.
Després es justifiquen amb noticies.