HAROLD GRAELLS "Reflexivitat" CATALUNYA ESTAT

Hem d'establir vincles empresarials amb Xina que reforcin estructural i econòmicament Catalunya

2011-03-03T05:40:00.005+01:00

taula amb Arcadi Oliveres economista, Harold Graells analista de mercats financers, Xavier Biosca economista, Lam Chuen president dels empresaris xinesos, Daniel Laspra advocat i membre del CADCI.

Taula de debat, economia, política i Catalunya

2011-03-03T05:25:00.002+01:00

Taula de debat amb Daniel Laspras, membre del Centre Autonomista de comerç i indústria (CADCI), i Harold Graells, analista de mercats financers. Presentat per Francesc Castany.

Escoltar la conferència clica aquí!

Segona taula de debat

2011-03-03T05:18:00.003+01:00

Segona taula de debat amb en Xavier Biosca, economista, en Josep Maria Andreu, president de CADCI i PIMEC Comerç i en Harold Graells, analista de mercats financers.

Escoltar la conferència clica aquí!

L’anàlisi en matèria econòmica que jo volia tractar i exposar a la tertúlia conferència.

2011-01-05T22:06:00.004+01:00

Escoltar la conferència clica aquí!

L’anàlisi referent a l’economia Catalana, espanyola, Alemanya, Europea en el seu conjunt internacional, i una petita valoració del futur econòmic.

La crisis del deute. El deute públic són els diners que l'Estat ha demanat prestat per finançar la seva despesa
i inversió. Quan parlem d'Estat no ens referim necessàriament a el govern central, sinó que pot ser qualsevol nivell de govern. Ajuntaments, diputacions provincials, comunitats autònomes, etc.
.

El_deute públic no pren només_la forma de bons o lletres del tresor. Els ajuntaments no emeten deute públic (encara que podrien), sinó que van a les entitats financeres al'hora d'obtenir finançament de manera similar al que ho faria una empresa. Per això és difícil quantificar el deute públic de qualsevol país, no és només el que deu una administració, sinó el que han de moltes administracions diferents.

El deute espanyola ja s'acosta als 600.000 milions
Fitch revisa les notes de deute a llarg termini d'Andalusia i Catalunya

El deute del conjunt de les administracions públiques es va posar al tancament del primer semestre de l'any a la vora dels 600.000 milions d'euros.

En concret, l'Administració Central, les comunitats autònomes i els ajuntaments sumaven un endeutament de 598.764.000 a 30 de juny, després d'haver pujat en 21.875.000 en un trimestre i en 95.824.000 en els 12 últims mesos.

El Govern ha situat el seu deute en 458.268.000 d'euros, 12.075.000 més que al març i 70.293 més que un any enrere. Suposen pujades del 2,7% i el 18,1%, en cada cas.

Pel que fa a les comunitats autònomes, el seu deute s'ha engreixat a 9.462.000 en l'últim trimestre, un 10%, i en 21.804.000, un 26,5%, des de juny de 2009.

Finalment, els ajuntaments han tancat el primer semestre amb 36.413.000 de deute.S'incrementa un 0,9% (338 milions) en tres mesos i un 11,4% (3.728.000) en un any.

En relació amb el PIB, el deute del conjunt de l'Estat ja arriba al 56,7%. El percentatge es reparteix en un 43,4% per al Govern, un 9,8% per a les comunitats autònomes i un 3,4% per als ajuntaments.

Un any enrere la ràtio deute / PIB era del 47%, desglossat en el 36,3% de l'Administració Central, el 7,7% de les regions i el 3,1% dels municipis.

Catalunya i Andalusia, a revisió

L'agència de qualificació Fitch ha rebaixat les qualificacions de solvència creditícia a llarg termini de la comunitat autònoma d'Andalusia des de 'AA' fins a 'AA-' ia més ha situat les perspectives per a la Comunitat a 'negatives', informa Europa Press.

Fitch explica que la rebaixa es basa en "el deteriorament de la dinàmica pressupostària de 2009, tot i que els lliuraments a compte per part del govern van ser molt generoses el 2009, també reflecteix la debilitat del mercat laboral".

A més, l'agència també ha rebaixat la qualificació de la comunitat autònoma de Catalunya a llarg termini de 'A +' a 'A', i ha mantingut la de curt termini en 'F1'.

També continua amb perspectiva negativa a causa de l'empitjorament dels pressupostos, l'elevat endeutament i les mesures de retallada de despeses "políticament difícils d'aplicar".

El deute de Catalunya creix a un ritme superior als 27 milions d´euros diaris

Amb 25.079 milions d'euros, és la comunitat autònoma amb un major endeutament de tot l'Estat

Cada dia del primer trimestre de 2010 el deute de Catalunya va créixer 27,5 milions d'euros. La Generalitat, les universitats públiques catalanes del seu àmbit i els organismes i empreses administratives dependents d'ella van tancar el març amb un endeutament acumulat de 25.079 milions d'euros. Suposa un creixement de 2.474 milions d'euros en només tres mesos i de 4.149 milions en un any.
El deute de les comunitats autònomes en el seu conjunt es va incrementar un 28,4% de gener a març de 2010 respecte al mateix període de 2009. Les autonomies deuen un total de 94.621 milions d'euros, fet que suposa el 9% del Producte Interior Brut (PIB). Catalunya és la comunitat autònoma més endeutada, amb 25,079 milions d'euros, equivalent al 26,5% del total del deute acumulat de les comunitats autònomes.
D'aquesta forma, l'endeutament autonòmic s'ha accentuat com a conseqüència de la crisi econòmica, que està provocant un increment de les despeses i una caiguda molt important de la recaptació. Les dades del Banc d'Espanya mostren a més que des de l'any 1995 l'endeutament de les regions no ha parat de créixer, i ha batut en cada exercici rècords històrics, tot hi el compromís d'estabilitat pressupostària adquirit els últims anys.
La comunitat autònoma amb més volum de deute en el primer trimestre va ser novament Catalunya, amb 25.079 milions d'euros, quantitat que representa el 26,5% del total del deute acumulat en el conjunt de les comunitats. Després de Catalunya, es va situar València (15.356 milions d'euros), que torna a ocupar el segon lloc per davant de Madrid, (11.712 milions d'euros)
Prenent la ràtio deute/PIB, Comunitat Valenciana torna un trimestre més a situar-se a la cap del deute autonòmic, amb un volum que arriba al 15,1% del seu PIB, seguida de les Balears (13,5%), Catalunya (12,9%), Castella-la Manxa (11,9%), i Galícia (9,6%), totes elles per sobre de la mitjana (9%).

Deute municipal
Pel que fa als ajuntaments, el deute total és de 36.085 milions d'euros en el primer trimestre de l'any, el que equival a un 3,4% del PIB, un 15% més que en el mateix període de l'any passat. La ciutat de Madrid deu 7.314 milions d'euros, un 14,1% més, i suposa una quantitat més gran que la de totes les comunitats, excepte Catalunya.

Quan l'Estat s'endeuta hem de recordar que els diners que s'ha pres prestat cal tornar-ho amb interessos en un futur. Una mica del que no se sol ser conscient per part de la població.

La nota del deute públic espanyol ha passat de recalificació AA + a AA amb perspectiva negativa.És a dir, és una caiguda d'un esglaó (menys dura que la que han patit Grècia iPortugal) però tot i així deixen la porta oberta a rebaixes futures.

Quins són els problemes d'Espanya, segons S & P? Principalment que la recuperació econòmica no arriba, amb un dèficit públic que difícilment serà del 3% el 2013 compromet el Govern i una atur altíssim, del 21%, el deute privat és molt alt, un 178% del PIB.

La rebaixa de la qualificació suposa_que, si Moodys rebaixa també la qualificació, el_deute Espanyol no podrà utilitzar com a aval col.lateral en demanar préstecs al BCE. És a dir,cap banc posseïdor de deute Espanyol podrà utilitzar aquesta com a garantia per obtenir_crèdits del BCE. Això podria posar en perill el finançament dels bancs Espanyols,
Per ara Podem estar Tranquils.

Les mesures anticrisi del Govern Espanyol:

Actualitzat divendres 2010.12.03 14:23

.Congelació de les pensions, pujades d'impostos, supressió d'ajudes ...Des que el juliol de 2008 el president Zapatero reconegués per fi que Espanya travessa una greu crisi econòmica, s'han anat succeint les mesures per intentar reactivar l'economia i l'ocupació.

Un nou paquet anticrisi que posarà fi a l'efímera ajuda de 426 euros a aturats de llarga durada i privatitza un 30% l'organisme de Loteries de l'Estat, un 49% de AENA i la gestió dels dos grans aeroports, el de Madrid i el de Barcelona.

Entre les quals:

Congelació de les pensions

La congelació de pensions el 2011. Totes les pensions quedaran congelades excepte les no contributives i les pensions mínimes. A més, s'elimina el règim transitori per a la jubilació parcial.

Baixada del sou dels funcionaris

Com a part d'aquest mateix pla, el Govern va decidir també baixar el sou als funcionaris.

La reducció del sou dels funcionaris és proporcional als ingressos, de manera que afecta més els salaris més alts. A més, els membres de l'Executiu, es van retallar els seus sous un 15%.

Supressió del 'xec nadó'

Dins d'aquest mateix paquet de reducció del dèficit, també es va liquidar una de les 'mesures estrella' del Govern, el famós 'xec nadó' de 2.500 euros.L'ajuda de 2.500 euros per naixement o adopció d'un fill va ser aprovada el novembre de 2007, i va durar poc menys de tres anys.

Contenció del dèficit

La ministra Salgado va presentar el gener d'aquest any un ampli pla d'austeritat de gairebé 50.000 milions amb la finalitat de contenir el dèficit públic i intentar situar-lo en el 3% el 2013, data en fa la Comissió Europea per reprendre el compliment dels Pactes de Estabilitat. Es va parlar llavors d '"un gran esforç", ja que es partia d'un important dèficit del 11,4% del PIB el 2009.
La incertesa dels mercats va demostrar que un sol pla d'austeritat no n'hi havia prou, i amb les turbulències del rescat de Grècia de fons, el Govern es va comprometre a reduir les seves previsions de dèficit. Amb aquesta mesura es va reduir la despesa en inversió en 6.000 milions i es va incrementar l'estalvi estatal en mig punt addicional per a 2010, i un punt més sobre el previst per al 2011.

Pujades d'impostos

L'Executiu va aprovar al maig la més polèmica de les mesures fins ara: la pujada de l'IVA del 16 al 18% en el tipus general i del 7 al 8% en el tipus reduït. Amb aquest augment l'Estat recaptarà 5.150 milions més fins al 2012.

Un any abans, el pacte entre PSOE i IU per a la pujada d'impostos a les rendes altes incloure altres mesures com la revisió de la deducció dels 400 euros, la revisió del 'xec nadó' (posteriorment derogat) i el límit als privilegis fiscals als futbolistes estrangers.

També s'ha incrementat l'impost sobre el capital, que grava les partides que procedeixen de dividends, interessos i les plusvàlues de la venda d'accions, i que va acabar amb la deducció de 400 euros en l'IRPF.

Una altra de les mesures per augmentar els ingressos de l'Estat va ser la pujada dels impostos especials. Es va encarir el preu del paquet de tabac més venuda de 3,10 a 3,29 euros, i es van incrementar les taxes d'hidrocarburs 2,9 cèntims per litre, tant per a la gasolina i el gasoil, obviant els usos professionals.

Reforma laboral

Completen totes aquestes mesures la reforma laboral, àmpliament criticada pels sindicats i que, segons el Govern, estableix les bases de la creació d'ocupació i incentiva la contractació fixa a l'espera de la reactivació de l'economia.

Alemanya

segueix presumint de recuperació econòmica. Segons ha anunciat avuil'Oficina Federal d'Estadística (Destatis), el país va tancar 2010 amb un nou rècordd'ocupació en augmentar el nombre de treballadors en un 0,5% o 197.000 persones.Després d'aquest repunt, el total d'ocupats arriba als 40.370.000 amb xifres encaraprovisionals.
Població: 82.369.552 (est. 2008)

L'oficina pública amb seu a Wiesbaden, al centre del país, ha subratllat que aquestcreixement es deu al fet que el 2009, tot i la crisi financera i econòmica internacional, es va produir un molt moderat retallada de llocs de treball de 45.000 persones davantde 2008, any que va marcar el rècord anterior.

Així mateix ia l'espera de l'Oficina Federal d'Ocupació anunciï demà les xifres oficials,Destatis ha assenyalat que el nombre de desocupats es va reduir el 2010 en 297.000persones fins als 2.930.000 d'aturats, l'atur més baix dels últims 20 anys.
Després de caure amb força el 2009, Alemanya creixerà aquest any prop del 4%, i ha arribat a fer-ho en algun trimestre a ritmes més propis d'un tigre asiàtic que de la primera potència europea, tot i l'esclerosi que l'imaginari econòmic global sol atribuir a la vella Europa. El 2011 i 2012 seguirà amb avenços robustos, segons les previsions oficials. Els índexs de confiança estan pels núvols. Les exportacions tiren de l'economia a tota velocitat, esperonades després d'anys d'acords laborals entre sindicats i empresaris per congelar els salaris. Ni tan sols la Gran Recessió va deixar cicatrius en la desocupació, que està al voltant 8%-xifres que milloren les de l'antiga República Federal-gràcies a una resposta flexible a les empreses pel suport públic a les retallades de jornada per salvar llocs de treball, el denominat kurzabeit que ha intentat copiar mitja Europa.

"Tres factors expliquen el miracle alemany", resumeix Joachim Möller, economista en cap de l'Institut Laboral de Nuremberg: "L'augment de la competitivitat a través de la moderació salarial en tota la dècada, reforçat per l'estabilitat de l'euro, la tradicional força de la indústria alemanya, cada vegada més assentada en el món emergent, i el fet que no hi hagués bombolles, encara que alguns bancs fessin bogeries ".

I no obstant això, la crisi europea és el revés, el negatiu d'aquest suposat triomf.Alemanya ha imposat a Europa la idea que aquesta és una crisi fiscal. I això és mitja veritat o menys: "Els deutes i els dèficits públics acumulats són la conseqüència de la crisi, no la causa", sosté De Grauwe. Potser aquesta explicació valgui per a Grècia, però Irlanda i Espanya presentaven abans de la crisi millors comptes públics que Alemanya: és l'explosió de la bombolla del que es pot portar per davant a aquestes dues economies. A l'altra banda, Alemanya ha acumulat enormes superàvits comercials i és parcialment responsable d'aquestes bombolles, de les facilitats financeres de les que durant anys va gaudir la perifèria d'Europa, a on es dirigia bona part de l'excés d'estalvi alemany. En altres paraules: és difícil trobar culpables.

"Aquesta és una crisi causada pels desequilibris. I fan falta dos perquè hi hagi desequilibris. És inútil acusar algú. El problema d'Espanya, per exemple, era una enorme bombolla que negava tota la classe política i econòmica: no és el malbaratament fiscal. I les propostes alemanyes han anat, en general, en la bona direcció-com en el cas que el sector privat assumeixi part de les pèrdues-i en tot cas no són la raó de la crisi ", sosté Wolfgang Münchau, president de Eurointelligence.L'equip de la cancellera Angela Merkel admet "errors de comunicació", segons els parlamentaris Ralph Brinkhaus (CDU) i Oliver Luksic (FDP), representants de dos dels tres partits de Govern en una reunió amb periodistes europeus i asiàtics organitzada per l'Executiu . Però res més.

Ni el Govern ni bona part dels economistes alemanys consultats admeten fissures en la política econòmica germànica, focalitzada en l'exportació i amb una demanda interna incapaç d'enlairar davant la congelació salarial dels últims anys o la tradicional cultura d'austeritat. Münchau, però, ataca dur: "El superàvit comercial alemany és un problema enorme per a l'eurozona. Amb l'onada d'austeritat que recorre Europa, la manca de consum a Alemanya impedeix ser optimista sobre les perspectives d'Europa. Ja veurem què passa si això passa, fins i tot a Alemanya. Els bancs estan en molt mal estat. Un cop hagin desaparegut tots els estímuls, vindran temps difícils ".

Hi ha crítiques encara més dures. L'economista Jörg Bibow assegura que tota aquesta contenció salarial dels últims anys, "aconseguida després de fortes pressions del poderós lobby exportador", s'assembla perillosament a les polítiques d'empobriment del veí-les devaluacions competitives posteriors a la Gran Depressió-i "ha soscavat l'euro, ha provocat grans problemes en altres països d'Europa ia la llarga, si la crisi europea s'intensifica per la massacre fiscal, perjudicarà també a la pròpia Alemanya: més de dos terços de les seves exportacions van als seus socis europeus ", critica. Horst Mund, economista del sindicat IG Metall, parla obertament de "cert dúmping salarial" i assegura que les centrals fan el possible "perquè els treballadors es beneficiïn almenys d'una part del pastís".

Christian Dreger, del prestigiós DIW, es desmarca d'aquests punts de vista: "L'èxit exportador és el resultat d'haver guanyat constantment mercats, principalment a Europa però també a Àsia, on difícilment els productes alemanys poden competir per preus o baixos salaris. És veritat que Alemanya hauria d'augmentar la seva demanda interna: però això ja està passant, els sous ja comencen a pujar ". "No es pot parlar de polítiques d'empobriment del veí. Com tampoc pot parlar de balances comercials a l'eurozona", abunda Charles Wyplosz, del Graduate Institute de Ginebra.

El desequilibri comercial (fruit d'un centre i nord d'Europa molt competitius, davant d'una perifèria que té seriosos problemes en aquest aspecte) és potser el problema més important de l'eurozona. Però no el més urgent: la crisi fiscal és la gran preocupació a la perifèria i el centre. Alemanya l'observa des d'una posició privilegiada. A mesura que s'ha expandit l'incendi en els mercats de deute, Berlín ha anat pagant cada vegada menys interessos pels seus bons. El deute alemanya és la més segura d'Europa, un refugi quan pitjor estan les coses. Encara que en les últimes setmanes fins i tot Alemanya paga més: els mercats desconfien de la recuperació econòmica a la zona euro en conjunt. Inclosa Alemanya, la banca està molt exposada als problemes de la perifèria.

"En el seu dia els mercats van reclamar austeritat. I tant Berlín com el BCE van pressionar en aquest sentit a canvi dels rescats. Ara es veu que la retirada d'estímuls i els plans d'austeritat a l'alemanya potser van ser una mica prematurs i això sembra algunes dubtes sobre el creixement dels propers anys. I sense creixement és més difícil pagar els deutes ", explica Juan Ignacio Crespo, de Thomson Reuters.

Si és veritat que estem encara a mig camí de la crisi fiscal-una cosa que defensen Kenneth Rogoff i Carmen Reinhart, que han estudiat crisis similars en els últims 800 anys-vénen temps durs. I en aquesta tessitura no queda més remei que mirar cap a Berlín. Alemanya aposta per una "Europa unida" des del preàmbul de la seva Constitució. La reunificació, el fantasma del nazisme, el deute històric amb Europa i el potencial exportador de les seves empreses van valer perquè els alemanys renunciessin al seu dia al marc. No obstant això, l'euroescepticisme creix ara a tota velocitat: el públic recela dels rescats a països que directament han mentit-com Grècia-o als que presumien de nous rics i que es van convertir en incomplidors quan la bombolla se'ls va emportar, com Irlanda. "El mateix Zapatero presumia que Espanya havia de superar a Alemanya", recorda un alt funcionari de l'Executiu. Tot i que en públic fa pinya amb l'euro, el fet és que entre la classe política "hi ha molts escèptics amb la causa europea", descriu Wolfgang Proissl, de Bruegel, en Per què Alemanya es desenamorat d'Europa.

Dreger assegura que la política ha de fer un esforç perquè la ciutadania alemanya recuperi el seu tradicional europeisme. No sembla senzill. "El primer és convèncer els ciutadans sobre els avantatges de la moneda comuna. Per exemple, la zona euro constitueix el major mercat per a les exportacions alemanyes. En el cas improbable que l'euro es trenqués, un nou marc seria un desastre perquè immediataments'apreciaria i podria soscavar l'estabilitat econòmica ". Per a José Ignacio Torreblanca, del think tank ECFR, "el problema més greu és que hi ha a tot Europa, i especialment a Alemanya, una resurrecció de tòpics i arquetips creuats, un Nord insolidari contra el Sud malgastador: s'està creant una nova narrativa deleuroescepticisme i un cop s'instal en l'opinió pública serà molt, molt difícil de solucionar ".

El mateix Executiu alemany i la majoria de Governs de l'eurozona no han deixat d'alimentar l'incendi amb una marea incessant de declaracions ambivalents. "Si l'euro falla, Europa i la idea d'Unió també fallen. Tenim una moneda comuna però no una unió política i això és exactament el que hem de canviar", deia Merkel al febrer.El problema és que en els últims mesos les seves florilegi han anat donant tombs, en part per la fragilitat política. "Alemanya no va a gastar ni un euro per solucionar el problema dels pillos", va dir en el seu moment Merkel en relació a Grècia. Al març, va demanar la "sanció màxima" per als incomplidors del dèficit, quan en 2003 va ser la pròpia Alemanya qui, al costat de França, va boicotejar l'aplicació d'un procediment sancionador per dèficit excessiu. Al juny va laminar la credibilitat de l'economia espanyola a l'assegurar que "Espanya o qualsevol altre país sap que el paraigua [el fons de rescat de 750.000 milions] hi és". Això li ha guanyat les crítiques de diversos països (i d'Espanya en particular), de les institucions europees i fins i tot algun pica en clau interna: l'ex canceller Helmut Schmitt ha assegurat aquesta setmana que Merkel "no s'adona del que li està fent a Europa ".

Alemanya està sota pressió, però alhora té la paella pel mànec. Thomas Mayer, economista en cap del Deutsche Bank, el primer banc alemany, avisa que tant Berlín com el BCE "estan sota una forta pressió per demostrar que l'Europa hi ha solidaritat financera", però alhora això no impedirà que "l' euroescepticisme creixi en països que han fet els seus deures fiscals i econòmics ". "El problema és que això acabi creant un Tea Party en contra de l'euro. La paradoxa és la següent: com més pressió s'imposi al contribuent alemany per salvar l'euro, major serà el dany que patirà la idea d'Europa a Alemanya".

La recuperació econòmica no tindrà impuls el 2011

El 2010 es va caracteritzar per una recuperació fràgil de l'economia. De fet, a mitjans d'aquest any, el creixement econòmic va començar a desaccelerar, i tots els indicadors apunten a un creixement econòmic més feble per a l'any entrant.L'expansió econòmica prevista del 3,1 per cent el 2011 i 3,5 per cent el 2012 no serà suficient per recuperar els llocs de treball perduts durant la crisi.

Durant el pre-llançament de l'informe bandera de l'ONU sobre la "Situació Econòmica Mundial i Perspectives 2011," Robert Vós ha subratllat que "El camí a la recuperació és llarg i ple d'alts i baixos." L'esperit de cooperació entre les principals economies està disminuint , la manca de respostes coordinades en l'àmbit econòmic s'han convertit en una font de turbulència i incertesa en els mercats financers, i la presència de riscos, són factors que contribueixen a l'estancament del creixement de l'economia.

En termes generals, les perspectives de creixement a nivell mundial no són òptimes.Segons l'informe, el creixement dels Estats Units s'espera que sigui 2,2 per cent el 2011, 0,4 per cent menys que el 2010. Es preveu un estancament gairebé en 1,3 per cent el 2011 i 1,9 per cent el 2012 del PIB en els països de la Unió Europea. Malgrat que els països en desenvolupament continuaran impulsant la recuperació econòmica mundial, el creixement de la producció disminuirà de 7,0 per cent el 2010 a 6,0 per cent durant 2011-2012.

En un escenari més pessimista, acompanyat de major incertesa, i estimant que no hi haurà millora en les polítiques, l'informe de l'ONU prediu que Europa podria veure una recessió de doble caiguda, mentre que les economies dels Estats Units i el Japó gairebé podrien estancar . SI això passa, hi ha la possibilitat que el 2011 l'economia torni a caure en recessió. Aquesta situació afectaria significativament el creixement en els països en via de desenvolupament per gairebé un punt percentual.

D'acord amb Vós, els nivells alts de desocupació, estímuls dèbils, contínua fragilitat financera, el deute sobirana i el risc de "guerres de divises," són alguns dels riscos més urgents que podrien obstaculitzar la recuperació econòmica. Es va afegir que la creixent afluència de capitals, l'apreciació de la moneda i el risc de bombolles d'actius també podrien impactar l'economia mundial durant el proper any.

Cinc Reptes Polítics
Segons l'informe, a fi d'aconseguir una recuperació econòmica sostinguda, cal superar cinc reptes a nivell polític. En primer lloc, ha d'existir la disponibilitat de més i millors estímuls fiscals. Això significa que s'han d'augmentar la coordinació entre els superàvit i el dèficit, i entre aquells amb espais fiscals amplis i limitats.

En segon lloc, és imperatiu redissenyar els estímuls fiscals. Les nacions han d'impulsar despeses directes que creuen més treballs i promoguin el desenvolupament sostenible, com ara la infraestructura.

El tercer repte és crear major sinergia entre l'estímul fiscal i monetari, i simultàniament, augmentar la coordinació amb altres polítiques ja existents. Es va destacar que l'expansió monetària s'ha de fer en conjunt amb l'estímul fiscal.

El quart repte és assegurar que hi hagi finançament suficient i estable en el desenvolupament del finançament. Al seu torn, ha d'existir disponibilitat de finançament per als països en via de desenvolupament que tinguin limitacions en l'espai fiscal i que es troben en situacions de dèficit.

El desafiament final consisteix a reforçar el marc per a la coordinació política internacional. "EL esperit de cooperació (entre països) està disminuint quan més es necessita", va dir Vós. En aquest sentit, és urgent fer que el marc del G-20 per al assolir el reequilibri a escala mundial sigui més específic i concret. Finalment, el marc ha de contemplar els cinc desafiaments aquí exposats i incorporar, d'una manera equilibrada, en els plans d'acció.

Conversa amb el Sr Artur Mas de l'independència de Catalunya.

2010-08-26T05:03:00.010+02:00

Especifico que aquesta conversa prèvia a la posició de CiU de tombar la (ILP) fou determinant per plantejar-me la meva acció cap a Solidaritat Catalana.

L'Artur Mas 26 abril a les 17:41
Benvolgut Harold,

Agraeixo que hagis compartit amb mi les teves interessants i fonamentades reflexions sobre el TC i l’Estatut. Coincideixo amb tu, en el fet que el TC no està legitimat per dictar sentència sobre una Estatut que ha estat aprovat pel Parlament de Catalunya, pel Congrés i el Senat, i referendat pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

En el sentit que apuntes, he manifestat la necessitat de canviar la Llei del TC per tal que els estatuts aprovats pel poble no hagin de passar pel TC. Tenim una iniciativa en marxa per canviar la llei del TC en aquest sentit.

Molt cordialment,

Artur Mas
President de CiU

El Harold Graells 29 abril a les 12:38
Benvolgut President Mas,

Agraeixo un cop més la bona acollida de les meves peticions d'interès de país.

Permetem expressar quatre coses rapides que em passen pel cap,

Trobo a faltar un lideratge de pes contundent i ferm, en un sentit de criteri polític català, que al mateix temps ens sentim acollits, protegits i respectats.

Jo cada cop estic mes d'acord amb el Sr López Tena, quant diu que Espanya només ens roba, ens utilitza, ens insulta i a sobre manar-nos.
Un article curt però molt clar aparegut el dia 17 d'abril a l'Avui.

Ara cada cop mes que per preservar la nostra propia autoestima, dignitat i respecte de país hauriem de projectar-nos cap a independència.

No tant sols per tot això, sinó per un tema mes important que li vaig comentar al Sr Felip Puig un dia que es va reunir amb els empresaris d'Igualada.
Espanya perd els rànquings de solvència creditícia, i això es molt greu. No estic parlant d'un sector o d'un problema econòmic, parlo d'un problema que s'estendrà i contaminarà tot el sistema, fins hi tot el jurídic. Això tindrà un efecte greu i molt caòtic en la societat.
I ara cal protegir Catalunya, cal protegir Catalunya i no podem deixar que caigui per culpa del dèficit estructural Espanyol.

Ara cal dirigir alguna acció contundent per re-adreçar el rum.

Artur, a la conferencia de Poblet, un Sr. et va preguntar si arreglarien una carretera. La resposta que vas donar em va preocupar... vas dir que depenia de Madrid.
I dons... que depen de nosaltres?

Al mateix temps que sentia les teves paraules, recordava que ha Poblet hi ha en Jaume I enterrat, recordava que ell va fer el Llibre dels Fets (un manual de govern per als futurs reis), ell va fer el Tractat de Mar (la base del codi marítim internacional en l'actualitat), el Consell de Cent etc, etc...

No caiguem en l'error d'eximir-nos de la responsabilitat de Govern per la dependència forçada de Madrit! Nosaltres mateixos ens sabem governar mes be i tenim mes experiència, 400 anys mes que Espanya, i el primer Parlament d'Europa.

La conclusió: nosaltres, els catalans, hem passat diversos cicles, i ara ens convenen nous horitzons, ens cal re-definir el futur.
El resultat de les consultes en son l'exemple de la democràcia directe.
La relació amb Espanya, només ens portarà al fracàs com a poble. Artur entre tots hem de virar la nau, i anar cap a l'independència, preservant la dignitat, respecte i convivència.
No ens auto-eximim d'exercir els nostres drets com a poble català.

Molt cordialment,
Harold Graells

L'Artur Mas 01 maig a les 08:27
Benvolgut Harold,

Coincideixo plenament en la teva diagnosi que Catalunya necessita d’un govern fort i sòlid, capaç de redreçar el rumb, combatre la crisi i aixecar Catalunya. És per això, que treballo per fer realitat el canvi a Catalunya, un canvi que va més enllà de les persones i el seu govern, vull dir un canvi d’actituds, principis i lideratge.

Entenc i comparteixo el teu desencís vers l’Estat espanyol. Segons la meva opinió, no cal fer un referèndum si preveus un resultat contrari al que voldries, no creus? Calen majories socials àmplies per plantejar-se objectius ambiciosos i, en aquest moment, el suport a la independència de Catalunya no té aquesta majoria. Creu-me, és així. Tenim dades suficients per saber-ho i ho seguim des de fa temps.

El nostre país, segons el meu parer, en aquests moments no està per a més derrotes, sinó per assolir victòries. Per aquest motiu, no vull engegar cap procés que condueixi, en aquest precís moment, a cap altra derrota. Per tant, el camí que jo proposo és avançar en aquells temes en què hi ha una majoria de catalans que estem d’acord. El concert econòmic i la gestió d’infraestructures són dos d’aquests temes, aplicant el dret a decidir.

La pèrdua de solvència creditícia de l’Estat espanyol ens un tema que ens preocupa i ens ocupa, no en va, vam posar damunt la taula la necessitat d’un Pacte d’Estat en matèria econòmica. Si volem sortir-nos de la crisi hem d’implicar-nos activament i decididament en la política econòmica de l’Estat espanyol, així ho hem fet històricament i així ho estem fent.

Cal, però, seguir fent molta feina, perquè res no és possible sense una base social molt àmplia. No cal renunciar a cap somni ni a cap objectiu; ni deixar-hi de treballar. Simplement, es tracta de triar bé els moments, per obtenir les victòries que Catalunya necessita i mereix. Si no ho fem així correm el risc de fer embarrancar la nau.

Molt cordialment,

Artur Mas
President de CiU

Resposta del Parlament de Catalunya

2010-06-19T19:16:00.005+02:00

Sr. Harold Graells

Senyor,

En relació amb l’escrit que ens va adreçar sobre el Tribunal Constitucional i l’Estatut, li traslladem la resolució aprovada pel Ple del Parlament el passat 29 d’abril en aquest sentit, per al seu coneixement:

"1. El Parlament de Catalunya reitera la seva convicció que l'estatut d'autonomia de Catalunya ha assolit la màxima legitimació possible precisament perquè ha estat referendat per la ciutadania a què ha de servir, i insta totes les institucions de l'estat a respectar-lo, complir-lo, fer-lo complir i desplegar en el que els correspongui les seves previsions. I també manifesta, un cop més, la convicció sobre la seva plena constitucionalitat.

"2. El Parlament de Catalunya s'adreça als presidents del Congrés dels Diputats i del Senat per tal que traslladin als grups parlamentaris d'ambdues cambres la urgent i inexcusable necessitat de procedir, respectivament, a la designació del magistrat que correspon fer al Congrés dels Diputats després de la vacant produïda per la defunció d'un dels membres del Tribunal Constitucional elegit per aquesta cambra legislativa i a desbloquejar el procediment de designació dels quatre magistrats del Tribunal Constitucional, d'acord amb els articles 159.1 de la constitució espanyola i 17.1 de la llei orgànica 2/1979, de 3 d'octubre, del Tribunal Constitucional, que es troba pendent des de fa més de dos anys en el Senat.

"3. El Parlament de Catalunya constata que, després de cinc intents fallits de dictar sentència, el Tribunal Constitucional no està en condicions d'exercir les tasques que constitucionalment té assignades. En aquest sentit, el Parlament promourà totes les accions al seu abast a fi d'aconseguir que el Tribunal Constitucional es declari incompetent.

"4. El Parlament de Catalunya, sens perjudici d'altres iniciatives en el mateix sentit que es puguin produir en altres cambres, demana als grups parlamentaris catalans al Senat que impulsin en un termini màxim de trenta dies una proposta de reforma de la llei orgànica del Tribunal Constitucional que, entre altres qüestions, impedeixi la prolongació forçosa del mandat dels magistrats que integren el Tribunal Constitucional en els casos de bloqueig dels corresponents processos de renovació dels seus membres."

Comparteixo amb vostè la necessitat de preservar el valor de la democràcia i de la sobirania popular en tot aquest procés i li agraeixo que ens hagi fet arribar les seves reflexions al voltant d’aquesta qüestió.

Atentament,

Ernest Benach i Pascual
President

El TC i l'Estatut. L'ús democràtic de la Llei o la utilització política de la llei?

2010-04-19T17:48:00.006+02:00

"El PODER sempre ha escrit, sempre escriu i sempre escriurà la història a la seva absoluta conveniència"

La llei apareix com a instrument punitiu i de control polític, quelcom que ha marcat la justícia que atorga un Estat autoritari. Sense equilibris democràtics o pesos i contrapesos administratius i institucionals, l'última paraula sempre la té qui té el poder.
El canvi que s'ha donat (o pot donar-se) no és en el marc polític institucional més ampli, és a la forma en què es pot interpretar i aplicar el dret. La diferència rau en la relació entre la legalitat i legitimitat. No n'hi ha prou, perquè siguin legítims, que els actes de l'autoritat siguin legals.

En una democràcia, la legalitat ha d'estar proveïda de legitimitat.

En la interpretació i aplicació del dret, ja sigui en relació entre govern i els ciutadans o entre els propis poders de l'estat, la diferència fonamental rau, doncs, en la font de la qual es deriva la legitimitat de la llei.

O és la força o és l'autoritat. En un règim plural on hi ha divisions i equilibris entre poders, no pot imposar la força sense que es violenti, o fins i tot trencament del sistema de govern.

La garantia de legalitat és per això un dels conceptes fonamentals d'un règim democràtic.

Aquest principi ha d'estar consagrat a la constitució de qualsevol país s’anomeni democràtic en el seu estat de dret.

El constitucional no te legitimat per escapsar la democracia n’hi tergiversar l’estatut, una decisió democràtica ratificada i aprovada per el parlament, congrés i senat. La intrumentalització politica de la llei, desvirtua el fonament de dret democratic, queadant totalment desacreditat en la equanimitat politica i juridica internacional.

L'ús democràtic de la Llei o la utilització política de la llei?

La democràcia i legalitat estan íntimament relacionades.
Ambdós conceptes es basen en la voluntat dels individus -no de l'estat-, i fonamentalment, en la llibertat de l'individu. Aquesta llibertat té diverses dimensions, inclosa i en especial atenció, la electoral, però no s'esgota en ella: es recrea atenent l’us democràtic de la llei en l'exercici del dret per part dels poders i organismes públics.

La sentència del TC, retalla o interpreta a la baixa nombrosos articles referents al reconeixement nacional de Catalunya, l'autogovern econòmic i fiscal o l'autonomia en matèria de polítiques socials i lingüístiques.

El Constitucional utilitza la llei per fer politica, violant la democracia. La democracia es un dret fonamental en la llibertat electoral de l’individu, exposada en la Declaració Universal dels Drets de l'Home i del Ciutadà. El primer pas per redactar una Constitució.

El Tribunal Constitucional no està a l'alçada del que es demana a l'institució que ha de defensar l'estat de dret en una societat democràtica.

Que no ens enganyin, si el poder està per sobre la democracia, els politics son els que ens han de defensar d’aquest atac en contra dels nostres drets com a ciutadans.

Qui més fermament s'ha d'oposar a aquesta retallada, i preservar els drets dremocratics dels ciutadans de Catalunya és, el president de la Generalitat José Montilla, ha afirmat que el Govern acatarà la sentència encara que no la comparteixi. És a dir: que deixarà d'acatar la voluntat del poble de Catalunya per acatar la sentència d'un tribunal.

Mereixem un president que pugui lluitar per Catalunya, i que no s’arronsi devant d’un tribunat deslegitimat.

President Montilla, estigui a l’alçada de l’institució que representa i acati la voluntat del poble Català.

L'erencia faixista contamina les institucions, i per la seva culpa la DEMOCRÀCIA es una fal·làcia.

En aquest sentit demano a totes les forces politiques del Parlament de Catalunya, les forces politiques de la resta de l’estat i els organismes supra-nacionals que desitgin preservar l’integritat de la democracia, la deslegitimació in extremis sobre qualsevol que sigui la sentencia sobre l’Estatut.

REFLEXIBILITAT

2009-10-27T22:43:00.006+01:00

Al principi de la creació d'aquest blog, el vaig titular "Reflexibilitat", per raonar les variables de l'economia i els seus efectes a la societat. Uns efectes que a l'any 2005 vaig anticipar.

L'economia es l'eix de la nostra civilització, per be o per mal els seus efectes condicionen l'estructura social.

Soros parla de la seva teoria general de la reflexibilitat i la seva aplicació als mercats financers, i proporciona informació a la recent crisi financera. Examina el concepte de societat oberta, que ha guiat la filantropia global que el mateix Soros a aplicat, així com el potencial de conflicte entre el capitalisme i la societat oberta. La conferència es centra en el camí a seguir, examinant de prop el paper econòmic i polític de Xina.

http://www.ft.com/cms/s/668e074a-bf24-11de-a696-00144feab49a.html

Sobre la crisi

2009-10-10T02:18:00.005+02:00

CRISI FINANCERA o PARADIGMA ECONÒMIC

2008-11-20T20:24:00.014+01:00

Sobre la crisi i la seva recuperació. He afegit aquesta entrevista per que estic totalment d'acord en la opinió d'aquesta analista sobre la mala idea de creació de bancs dolents.

Les enormes quantitats de productes d'enginyeria financera no regulats, lligats a actius (amb la finalitat de sobre especular) son una amenaça sense precedents, exactament el mateix precedent que els segells de Forum i Afinsa, i també es el mateix cas que les opcions d'electricitat d'Enron. Quan el preu de les (subprimes) va començar a ser insostenible, per que res del que contenien nominalment justificava el valor incrementat especulatiu que es demanava. Totes ells son productes no regulats per organismes governamentals, i aquest cop la picaresca a sortit molt cara. Generant un forat negre de preus que no es podran pagar mai, ni les garanties que ara ja no tenen el mateix valor.
El creixement productiu dels paisos, no pot estar condicionat a l'endeutament, en aquest sentit tenim un paradigma a resoldre, però que no es pas difícil. Per una part el sistema de control econòmic es imperfecte, i es l'eix de l'ordenació estructural social, el mon polític li ha atorgat una llibertat exagerada encaminada a un liberalisme econòmic total, i això es un error. Aquesta crisi en el fons es una oportunitat per corregir aquests errors i variar el que no es admissible, amb un exemple: és una vergonya que amb tant sols els 5% del capital que EEUU destina a la recuperació del sistema financer, es pugui parar la fam al Africa. Una vergonya de debò que encara no s'hagi fet res. Això fa palès de la poca eficàcia de les organitzacions supra-nacionals com el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional, de vetllar per les necessitats mes urgents...
En relació a la reunió del G20 el dia 14 de febrer, ara ja posen fil a l'agulla per crear polítiques encaminades a la recuperació econòmic. Fins el present, s'ha anat sempre per darrere de la crisi, intentat evitar la caiguda, però s'han d'anticipar i tenir capacitat de previsió, evitar els desastres econòmics segueixen aprofundint i perjudicant.
La primera reacció per part del G20 i la reserva federal d'EEUU serà esperonar els mercats financers, ja que una de les claus de la recuperació passa per incrementar el valor de tots els actius financers, els mercats seran intervinguts per evitar les perdues... en això estigueu atents.
Recordo que a l'any 2004 amb una xerrada amb el Sr Pujol on vaig anticipar la crisis, guiant-me en el pensament econòmic de Karl Marx i d'en George Soros. L'analisis era concloent i suposava la teòrica reacció a una desestabilització econòmica que repercutiria en una crisi de la política social democràcia europea, causat per el comportament neo-liberal capitalista que propugnava el gobern Bush. Bé... em vaig anticipar massa i no em va donar la raó en aquell moment, però les conclusions que plantejava jo en relació a la crisis econòmica eren ben certes. Humilment en reflexió de la circumstancia vaig pensar: "idealisme polític vs pragmatisme econòmic..." i ara això passa de veritat, ja no es un pensament, es una realitat diferent entre els bancs vs governs.
La sort es que les coses han canviat radicalment en el plantejament polític d'EEUU, gràcies a Obama i això a contagiat el mon d’optimisme. En aquests moments que aquest home amb el seu pensament estigui com a president dels EE.UU, es una gran sort per el mon sencer. Obama te una feina molt dura... en la seva presentació al concrés, va enumerar el pla d'estímul promulgat la setmana passada i el pla de rescat del sistema financer, i va demanar al Congrés que li presenti propostes per a reformar el sistema regulador. No es va abstenir d'arremetre, de manera molt directe, contra la política econòmica de George W. Bush, del que hereta "un dèficit d'un trilió de dòlars, una crisi financera i una recessió molt costosa". Bé… tot m’encanta i ja era hora la reforma sobre el sistema regulador.
Obama te reptes molt difícils i ho fa tot amb una seguretat contagiosa, ell ho sap, i es que te algú mol bo darrere, la seva dona Michel com advocada, n’es una base important, pero com a guia economic en George Soros es una exelencia, una persona que te la matèria grisa necessària. Aquí l'idealisme politic i el pragmatisme economic treballen plegats per intercedir en la resolució d'aquesta crisi, i concepte de "reflexibilitat" serà posat a prova, crec que amb un resultat força exitós.
Recordeu que el tercer trimestre del 2009 serà crucial per veure el fruit i resultat de les polítiques econòmiques aplicades, a partir d'aquí podrem considerar que el que diu Ben Bernanke sobre la previsió de la recuperación per a finals del 2010. Aplicant les típiques solucions "Keynesianes", en aquest punt... em reservo l'opinió.
Anem a l'origen del problema creditici que en definitiva es el que ofega a moltes empreses, i si és realment greu, ja que es un dels factors de la recuperació definitiva del teixit industrial, comercial i productiu.
Per això recordo mesures preses en el passat, i que han influït en la situació actual.
Els països emergents, seguint les velles receptes neoliberals del FMI i Banc Mundial, van aplicar polítiques fiscals i monetàries rigoroses, sanejant les seves economies, estalviant en excés i creant enormes reserves en divises, per a evitar la repetició de crisi asiàtica del 1997.
Paradoxalment, l'excés d'estalvi i reserves, han alimentat els fluxos monetaris, juntament amb la des-regulació dels organismes oficials de control financer d'EEUU que es van començar a l'epoca Regan, i que la política del govern Bush va contribuir decisivament entre altres malifetes, a l'apalancament excessiu dels derivats financers "subprime", motor de la major crisi econòmica des de la Gran Depressió del 1929 .
Per a constatar la importància i magnitud d'aquests fluxos, només cal dir que en els ultims 10 anys, els actius i passius de països amb excés d'estalvi dipositats en els més desenvolupats, van duplicar el seu PIB.
Dóna idea de la magnitud de les xifres que només en "credit-default swaps CDS" (productes que mitjançant pagament d'una prima, cobreixen al prestador) es manegen xifres properes als 60 bilions de dòlars (430% el PIB d'EEUU).
Els CDS són contractes entre particulars, no hi ha doncs informació disponible sobre les ramificacions, davant de la hipotètica fallida de l'assegurador.
Es negocien en modalitat OTC (over-the-counter) no passant per mercats regulats. El volum d'intercanvis no regulats i opacs, típic dels OTC, va superar els 750 bilions de dòlars (104,6 el PIB d'EEUU) multiplicant-se per 10 al últims 10 anys.
Una altra amenaça son les "collateralized debt obligations (CDOs)" (obligacions de deute garantides) consisteixen en empaquetaments heterogenis (homogeneïtzats per trams), de bons, deute empresarial i tot tipus d'obligacions creditícies imaginables, agrupades per trams segons qualitat assignada. Es van crear per a poder distribuir ràpidament el risc -i teòricament- reduir-lo. Així, per la seva pròpia filosofia, havien de dispersar-se el més ràpid possible per tot el sistema financer planetari.
Companyies de rating, que ara es permeten rebaixar la qualificació d'Espanya, van atribuir la màxima qualificació creditícia (AAA) a múltiples trams de CDOs constituïts sobre subjacents d'hipoteques escombraries, a l'estar assegurats per CDS. Bancs de gairebé tot el món (singularment europeus) els van comprar i ara es troben amb el problema que ningú els vol (el seu valor és en terme mitjà menor d'un 20% del nominal) al quedar palès el problema potencial dels credit-default swaps que els avalen (només en 2007 la xifra d'hipoteques avalades per CSD en CDOs va sobrepassar els 560.000 milions de dòlars) Sent els CDOs productes OTC, els termes dels quals s'estableixen entre particulars, la seva opacitat està garantida, representant ara un problema enorme per al sistema financer en el seu conjunt.
La xifra de CDOs és molt difícil d'establir fins i tot aproximadament; segons els autors el seu rang se situa d'entre 3,2 i 6,6 bilions de dòlars, però les xifra podria ser encara superior, tenint en compte que només en 2006 es van emetre per valor de 2,6 bilions de dòlars (18,6% del PIB EEUU).
Els Bancs els han vingut emetent massivament, perquè a més de la seva gran flexibilitat i teòrica missió de diluir el risc, els permetien treure productes del balanç i eludir així les regles de control de risc establertes pels reguladors i augmentar crèdit, apalancament i guanys.
Les últimes xifres dels trams CDOs de màxima qualificació referenciats a hipoteques als Estats Units, indiquen morositats del 12%
però la seva contínua acceleració avança pujades per sobre del 20%, el que suposarà la pèrdua total de la inversió per als compradors dels trams d'inferior qualitat, a més de pèrdues augmentades per els trams de màxim rating.
Els bancs americans tenen actualment una exposició avaluada d'uns 820.000 milions de dòlars del total d'actius de dubtós cobrament es calcula 6,2 bilions de dòlars (44,5% del seu PIB). Si no s'actua avançant-se als esdeveniments, les pèrdues totals poden aviat arribar a una xifra en la forquilla 1,7 a 2,6 bilions de dòlars (12,2% a 18,6% del PIB) el que situaria en la insolvència fins i tot als grans del sector.
El sector privat nord-americà, l'endeutament del qual va arribar en 2007 els 42 bilions de dòlars (300% del seu PIB), es presenta absolutament incapaç de tirar endavant un solució de la situació. Només l'actuació decidida del Govern Federal pot treure les castanyes del foc, al trobar-se els comptes de molts estats (Califòrnia per exemple) en situació quebrada.
Per què anticipo aquestes dades? Perquè el que hi ha fins al moment ha estat perfectament predictible i s'adapta al guió sense separar-se dels indicadors previstos, considerant les magnituds implicades.
El semicolapse del crèdit subsegüent al procés de desapalancament i amortització precipitada de derivats financers, es realimenta així mateixa, al forçar vendes precipitades, que deprecien addicionalment els actius subjacents, un bucle retroactiu, amb efectes fatals.
La conseqüència per a l'economia real es: el col•lapse creditici i els seus efectes igualment es re-alimenten, potenciant la celeritat i profunditat de la crisis causada.
Crec que es una bona síntesi del problema i que aquest problema no s'ataca des de l'arrel.
Cert que s'han dedicat enormes sumes de diners públics a diversos tipus de rescats del sistema financer, però tals mesures no han estat coordinades ni obeïxen a plans ben dissenyats per parar el problema.
Els diferents Governs actuen com bombers, intentant tallar fugues d'un incendi que amenaça a devorar-ho tot.
Estats Units a posat prop d'un bilió de dòlars (7,2% del PIB), al que se sumaran les xifres del nou pla el secretari del Tresor, Tim Geithner, del que encara no es coneixen els detalls concrets, però que arribarà a un bilió de dòlars, més l'altre part que podria proporcionar la Reserva Federal. La xifra és encara clarament inferior als actius en risc potencial (6,2 bilions) però si s'actua amb rapidesa -i no com fins a ara esperant que la depreciació d'actius, forci perdudes que obliguin aportar els diners, per a tapar forats i evitar les fallides- podria resultar "suficient".
Ha de ser tingut en compte, que els diners posats en els diferents rescats d'Estats Units (7,2% del PIB) és superior al rescat suec de principis dels 1990, estimat en una mica més de el 4% del seu PIB, però encara molt inferior a la mitjana històrica del cost dels rescats financers, estimada en una mica més del 12% del PIB del país afectat (en 1997-1998 Indonèsia va gastar el 52% del PIB); la inversió del qual, en part important, és posteriorment recuperada.
En el cas Suec, la intervenció estatal massiva (Sparbanken, Nordbanken, Gota Bank… separant actius contaminats per a crear "bancs dolents" a part (amb el 9% dels actius), va solucionar el problema, amb un cost molt menor que la mitjana.
Va suposar la rebaixa de la qualificació de deute suec de Aaa a AA3, al passar el deute del 38% del PIB en 1991 al 85% del PIB en 1996 . Els preus de de els habitatges van caure un 25 % i la propietat comercial més del 42%. En 1993 els préstecs fallits van arribar el punt àlgid (11% del PIB) La gestió dels bancs problemàtics va ser molt professional i en el 1997 (molt abans del previst) s'havien liquidat el 98% dels actius problemàtics i dissolt les dues agències principals implicades en el rescat. Al 2002, Suècia va recuperar el rating Aaa. S'estima que es va recuperar gairebé un 90% de la inversió utilitzada per a sanejar les institucions financeres, el que fa del cas Suec un model a estudiar.
Els suecs van tenir l'enorme avantatge de sanejar bancs que havien passat prèviament al control públic i anys després serien reprivatitzats, el que va contribuir a la recuperació dels diners invertits.
En la meva opinió, s'està perdent un temps preciós, per no agafar de manera decidida la nacionalització, allà on es necessiti, per a després, aplicar com en el cas suec, la separació d'actius que llastren els balanços i contribuïxen a les dificultats del crèdit.
El principal problema per a la separació, és la valoració adequada dels actius problemàtics. Si es realitza a preus de mercat, els bancs resulten molt perjudicats, per haver de reconèixer el preu en els seus balanços, el que els forçaria un increment de capital, molt costós en les actuals condicions del mercat. Valorar a preus superiors, equivaldria a injectar diners de tots en les butxaques dels seus accionistes. Amb bancs nacionalitzats, el problema desapareix, perquè l'Estat seria l'actor en ambdós bàndols, salvant els interessos dels contribuents.
Es fa cada vegada més urgent prendre decisions encertades, per a resoldre l'assumpte.
Les mesures haurien de ser guiades per criteris estrictament tècnics i no estar mediatizades pel terror neolliberal a les nacionalitzacions, tenint en compte a més, que serien temporals. Però desafortunadament, no sembla ser aquest el camí escollit, i és que el pensament neoliberal és encara massa potent.
Com a mostra, resulta certament esfereïdor, que el governador del Banc d'Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, es dediqui a fer declaracions al més pur estil neoliberal, demanant la rebaixa del cost d'acomiadament, en lloc de parlar del tema tan candent, com el futur del nostre sector financer; sembla esperar que la crisi segueixi aprofundint-se, empesa per l'estrangulament i encariment del crèdit.
Cert que els bancs i caixes, partien d'una situació envejable, però donada la magnitud del nostre problema immobiliari, la profunditat i previsible durada de la crisi, si no es prenen mesures radicals ara per a reactivar la concessió de crèdit barat, s'hauran d'aplicar-les més endavant, quan resulti molt més costós solucionar el problema.
Sembla que el senyor Ordoñez encara no s'ha assabentat de les xifres reals de contractes indefinits que se signen en comparació dels temporals, ni del muntant real de les indemnitzacions dels nous contractes permanents, des de la reforma de 1997 (de 33 dies de salari per any de servei del treballador fins a un màxim de 24 mensualitats o 20 dies de salari per any de servei amb un tope de 12 mensualitats en cas d'acomiadament procedent). També sembla ignorar casos tan cridaners com la remuneració del president del BBVA, que va pujar el 2008 (entre sou i pensió) a 16,6 milions d'euros. Senyor Fernández Ordóñez, a més de la seva criticable actuació protegint les decisions equivocades del BCE, m'agradaria veure'l més actiu en la solució dels problemes crediticis actuals (i de solvència futurs) del sector financer, sobre el qual vostè té una gran responsabilitat.
Finalitzant i per a resumir; considero que són dos els punts que han de ser tractats amb la màxima urgència:
1).- Recapitalització del sector financer global i separació dels actius problemàtics, per a recuperar la normalitat creditícia i avançar-se a la crisi evitant el seu aprofundiment.
2).- Recuperació del clima de confiança, que estimuli als consumidors, inversors, empreses i negocis, a recuperar la seguretat en producció necessària per a no posposar les seves decisions de consum i inversió.
Només així podrem para l'espiral de la crisi.

George Soros a través de la filosofia/financera, explica el model econòmic per interpretar la direcció de la reflexibilitat constant que marca la dinàmica del capital.

El capital es cognitiu a la psicologia humana. La crisis n'és un dels efectes.
La crisis es la debilitat humana. Per aquesta causa, la debilitat i la por que ens domina, deixem que l'economia es torni a la nostra contra.
I es que en el fons, el valor intrínsec del ésser humà rau en l'esperit, no pas en el capital. Es aquí on realment hi ha el problema, per que el model econòmic el seguim utilitzant des de el temps dels fenicis. En aquest sentit l'estudi econòmic es molt senzill.
Peró no s'ha desenvolupat, o s'ha fet poc, un model de valors humans que ens permeti afrontar aquest problema.
No cal parlar de Marxisme o de social-democràcia... és tant sols obrir la porta al sentit comú i la coherència. Posaré un exemple: les paraules confiança, generositat, fe, amistat, i moltes més... no figuren per a res en un diccionari econòmic, i son elements que formen una part intrínsec del valor personal del fer de cada dia.
Tot això es un paradigma humà en el sentit de la utilitat del sistema econòmic. Per això crec que si no utilitzen els nostres valors humans dins del sistema econòmic, la humanitat no podrà sortir del problema.

Tècnicament, les volatilitats de preus futures, ja estan escrites.
Després es justifiquen amb noticies.

Els mercats financers,"subprimes" i la crisis del sistema capitalista.

2008-10-07T21:55:00.011+02:00

Aneu fent boca amb aquests 2 vídeos, un que explica sobre les subprimes, l'altre es un reportatge excel·lent sobre Enron, que evidencia la carència de control estatal en els productes "exòtics" financers.
El nexe entre les dues fallides, corresponen a "enginyeria financera" avalant el benefici del present, amb les suposades rendibilitats del futur.
Molt semblant al que va passar amb el segells, emmarcats en un bucle de rendibilitat incredibilitat permanent. (També ho explico al final del blog).
Als EEUU la des regularització del sector financer de l'època del president Ronald Regant, a permès crear productes que s'han venut com financers, però que al final eren engany. L'administració Bush en te la culpa, on també ho explico al blog creat a al desembre del 2006, a on desde el passat 2006 explico les causes de l'actual i futura situació política mundial.
Per entendre tot el que passa i perquè passa... clica aquí: http://homopolitic.blogspot.com
Aconsello la visió d'aquests 2 vídeos per entendre el present d'avui.

The Last Laugh - George Parr - Subprime - subtitulos
Cargat per Harold

Enron, va ser utilitzada com a subjacent de derivats financers, un engany sobre el "suposat augment" de la demanda d'energia, que revertia forçosament amb el increment de cotització. (La manipulació per incrementar el preu de l'energia, van arribar a tallar l'electricitat de ciutats com San Francisco, per forçar-ne l'increment de cotització) El cas es que aquest es un bon precedent per entendre les "subprimes".
El que em crea moltes preguntes, es com les entitats reguladores no varen actuar per evitar aquest engany. Us aconsello aquest reportatge:

D'entrada recalco que hi ha un canvi de l'era capitalista, i de la ponderació fàctica que aquesta representa en el model de la nostra civilització. Senzillament es necessari, per que cap política fiscal i monetària evitarà que el sistema creditici funcioni com fins ara. Això causarà una relentització econòmic, de-creixement industrial, amb posibilitat d'entrar en un procés deflacionista que causaria una depressió econòmica.
Ara fa uns dies vaig escriure en Xavier Sala i Martín, i l'hi vaig enviar l'opinió abreujada i divertida que ús copio aqui: "Per si algú entès en vol opinar".
La bola de vidre, em diu que tindrem una gran inflació provocada pel Keyness el bruixot! i després una gran deflació mundial predicada a la bíblia del Capital de Marx.
Bé després de tot, el que més s'ha aproximat a sigut Elliott amb la seva Wave, que gracies a la teoria, ja coneixia el moviment de mercats financers des de fa un any. La seqüència de Fibbonaci, o el numero auri, es el fonament de la teoria d' Elliott.

Comento això per que comportament humà es un paràmetre calculable, per tant repercuteix als mercats financers.

Quina política/econòmica s'aplicara??????????????
Sincerament penso que es una batalla desconcertant, i que la resposta del paradigma econòmic rau en el valor intrínsec i humà de la civilització.

Amb tant sols el 5% del que es donara al bancs, auriem eradicat la fam del mon.
Jo dic una resposta bon amic, fins que no siguem capaços de donar valor útil i humanitzat al capital, no superarem la crisis.

La crisi financera que els nord-americans han exportat a tot el món esdevé crisi econòmica. De moment, dins del nostre marc europeu ja ha fet una víctima, Hongria, que per evitar la fallida s’ha vist obligada a demanar un ajut de 20.000 milions d’euros al Fons Monetari Internacional (FMI), la Unió Europea i el Banc Mundial. És el primer estat de la Unió Europea que necessita ser salvat de la crisi i el tercer d’Europa (Islàndia i Ucraïna són els altres dos). La crisi està en els seus inicis, que faran falta més ajuts gegantins, en diners, per salvar la situació financera, que el 2009 estarem tots patint la crisi financera i econòmica i que, anant bé, fins el 2010 no ens en sortirem.
Això vol dir que la llista d’estats d’arreu del món que hauran de ser auxiliats serà llarga. Dins de la UE, els pròxims que hauran de rebre suport internacionals per evitar la fallida poden ser Polònia i Txèquia. I a la resta del món podríem veure en els pròxims mesos com Kazakhstan, Turquia, Pakistan, Vietnam, Sud-àfrica i Mèxic, entre d’altres, trucaran a la porta del FMI i altres organismes internacionals demanant auxili, és a dir, enormes sumes de diners. Per la seva part, en data recent, el diari de Roma, “La Repubblica” donava una llista d’estats emergents a punt de fer fallida: Islàndia, Bielorússia, Hongria, Ucraïna, Argentina, Rússia, Kazakhstan, Pakistan, Filipines i Corea del Sud.
En un anàlisi de la setmana passada al diari de París “Le Monde” s’anunciava el retorn a primera línia de l’escena internacional del FMI, que ha rebut en les últimes setmanes peticions d’ajut de Hongria, Islàndia i Ucraïna als quals ha destinat 30.000 milions de dòlars per salvar les seves monedes, els seus bancs i les seves borses. Clar, que vist el panorama, això no seria més que el principi. El FMI té fama de cruel ja que per redreçar la situació financera dels estats als quals atorga préstecs els hi exigeix un seguit de mesures que habitualment suposen talls en les despeses socials i un seguit de privatitzacions de serveis públics. Les condicions més habituals són: reducció del dèficit pressupostari, alça de les taxes de canvi i privatitzacions de empreses públiques. En el cas d’Hongria ha exigit la reducció del sector públic que suposa el 50% del PIB, la reducció del deute (97% del PIB), congelació de salaris i eliminar una paga en la funció pública i pels pensionistes que més cobren. Degut a aquestes condicions un seguit d’estats, quan han pogut han retornat abans d’hora els préstecs per lliurar-se de la seva tutela, com ha estat el cas d’Argentina, Brasil i Indonesia.

El pensament del FMI és que cal ajudar els bancs per protegir els estalviadors i evitar l’efecte dominó i, per això, cal ‘sanejar’ economies mal gestionades. Els governs responsables de dèficits elevats i el creixement del deute són obligats a rectificar les seves polítiques encara que això suposi un elevat cost social ja que comporta elevar impostos, reduir despesa publica, reduir salaris... Abans el FMI imposava moltes condicions, fins a cent en el cas de Indonèsia, però ara les ha reduït a nou en el cas de Ucraïna, sis en el cas de Hongria i tres en el cas de Islàndia. Si un sol d’aquests estats en dificultats abans esmentats deixes de pagar el seu deute hi ha el risc de que la muntanya de crèdits “swap” és transformi en paper mullat donant el cop de gràcia a les finances mundials. Les borses s’han descapitalitzat, experimentant pèrdues enormes arreu del món i les monedes han perdut també gran part del seu valor, convertint a l’euro en un model envejat a tot el planeta, inclosos els estats europeus, com Hongria, que encara no hi han pogut accedir. Tot i que un seguit d’estats asiàtics i d’altes parts del món han crescut molt apressadament en els últims anys, ha estat a base d’adquirir un deute enorme. Aquest és el cas de Bielorússia, que acaba de demanar un préstec de 2.000 milions de dòlars al FMI, o el d’Ucraïna, que ha demanat 15.000 milions al mateix organisme, per tal de poder refinançar el seu deute. Estats com Kazakhstan i Rússia s’estan menjant les seves reserves per mantenir la cotització de les seves monedes, desprès de veure com s’ensorraven les seves borses.
El cas hongarès En el cas d’Hongria, el govern socialista ha reduït el seu dèficit pressupostari del 9,2% del seu PIB el 2006 al 3,2% previst per enguany. Hongria serveix d’exemple del que ha passat a altres estats europeus, que estan fora de l’euro, on la gent s’ha endeutat en monedes estrangeres degut a les altes taxes d’interès de la seva moneda nacional, el forint.
En el cas hongarès la gent agafava préstecs en francs suïssos i també en euros. El 2004 la taxa d’interès del franc suís era del 1% i la del forint del 7%, per tant, la gent que comprava cotxes, cases o el que fos, s’endeutava en francs suïssos o euros. Ara el forint s’ha depreciat el 12% entre el 10 i el 23 d’octubre i això vol dir que actualment els deutors han de pagar una suma molt més elevada en forints pels seus deutes en moneda estrangera. Es calcula que un 60% de les famílies i un 48% de les empreses hongareses tenen deutes, crèdits, en moneda estrangera. Per això Hongria ha fet fallida i ha estat salvada “in extremis” pel FMI, Banc Mundial i UE. S’ha evitat la fallida financera però amenaça la crisi econòmica ja que es congelen salaris i s’elimina una paga als funcionaris, entre d’altres mesures d’austeritat, que debilitaran la situació econòmica del país.
El primer ministre hongarès acusa als especuladors que han atacat el forint aprofitant que les empreses i els particulars estan endeutats fins el coll en monedes estrangeres i com que la crisi ha congelat els mercats financers el forint ha caigut i els deutors s’han d’endeutar més encara per poder pagar deutes. El diner del FMI ha evitat la fallida. Sense aquest diner l’Estat patiria una inflació elevada i hauria de pagar el deute abans que les pensions, provocant una crisi social. L’anunci de l’ajut del FMI ha permès al forint recuperar la seva estabilitat.
La crisi, doncs, donara la raó a la social democràcia d’una Europa el més unida possible per fer front a les calamitats mundials, generades per el neo liberalisme erroni propugnat per EEUU. Explicada aquí: http://homopolitic.blogspot.com

Organització del Campionat del Món de Mountainbike a Andorra

2007-10-21T19:53:00.009+02:00

More Mountain Biking >>

More Mountain Biking >>

Mític Thomas Frischnecht i jo jeje!

WOW!!! WOW!!! FELICITATS FRANC & CRIS i a tots vosaltres!! :D No hi ha paraules per explicar el que sou capaços de crear... GENIAL!!!

2007-10-18T18:31:00.000+02:00

Club Glub Vadum - We are the World, You Are the Frunky

Añadir a mi perfil | Más Videos

FELICITATS A TOT L'EQUIP ALLRIDE

2007-05-03T19:11:00.002+02:00

SEMI FINAL ALLRIDE

Felicitats a tots els membres de l'equip, col·laboradors, amics i simpatitzants.
Som referent internacional i serem campions del món per Catalunya mol aviat.

Fotografies conferència "Vivim un moment d'acceleració".

2006-11-29T19:54:00.000+01:00

Conferència: Vivim un moment d'acceleració

2006-11-28T11:50:00.001+01:00

Igualada 17 novembre 06

Jordi Pujol i Harold Graells durant la multitudinària conferència a Cal Ble.

Harold Graells notable analista de mercats financers, i també vinculat a entitats culturals, esportives, presentà Jordi Pujol amb la conferència: “Vivim moments d’acceleració”, a Cal Ble.
Harold Graells deia en la seva presentació, que el fonament en la politica de Jordi Pujol, rau en el fet d’entrellaçar actitut, pensament i acció. La coherència d’aquests tres aspectes és el que ha fet possible deixar un rastre profund en el nostre país. Pujol és un politic de pura raça que no volia guanyar unes eleccions, és un politic un estadista que ha marcat generacions, i que ha dedicat la seva vida a construir Catalunya. I ara és una característica dels nostres temps, és sens dubte l’acceleració en els canvis que ens evoca a l’innovació constant del nostre model de competitivitat i la repercussió en que incideixen aquest canvis, en el nostre model d’estat del benestar.
Pujol feu un analisis acurat de la realitat catalana, sense entrar massa a valoracions de l’activitat política actual, en canvi no defuig a tocar altres temes més difícils. La deslocalització, els avenços tecnològics, l’educació, d’immigració i tot el que incideix en la realitat de catalana.
Els 23 anys de presidir la Generalitat, l’hi han donat un profund coneixement de la realitat del nostre país: “ens queda l’incertesa de saber cap a quin model de país ens portarà el nou tripartit”. I mostra el seu temor a que l’identitat nacional Catalana quedi relegada a un segon terme.
Valorar la transversalitat política d’aquest acte, ja que és van poder veure moltes persones que militen en partits diferents al CDC, inclosos exalcaldes socialistes. Mostra inequívoca que Pujol continua sent una persona amb una rellevància política reconeguda per tots.

Després de la conferència visualitzada en aquest vídeo, cal dir que comença un col·loqui que ja estava programat, per que els assistents poguessin exposar i dialogar les seves inquietuds amb el M.H. Jordi Pujol.
L'interrupció de la conferència per donar pas al col·loqui, fou agraït per tots els participants a la conferència. Amb una duració total de 2:50h.

Entrevistat per el Sr Manel Campo a la Borsa bcn 2000

2006-10-23T18:15:00.001+02:00

Harold Graells, analista de mercats financers opina sobre el cas “AFINSA i FÓRUM”

He triat aquesta foto, ja que es una entrevista que hem feu el Sr Manel Campo Vidal en la que vaig anunciar la caiguda baixista del 50% del Dow Jones i Nasdaq l'any 2000, mesos abans que es produís.
“Preveure evita moltes perdues i es important”.

Aquest es un article que ja fa molt de temps que vaig pensar d'escriure'l, però també es cert que ara té molta més rellevància, i en aquest cas s'escau la seva importància.
La compra venta de vens tangibles no es una activitat sotmesa a la supervisió de la “CNMV”, Comissió Nacional del Mercat de Valors.
No estan registrats a la CNMV hi tampoc al Banc d'espanya. Important tenir amb comte que sols aquelles empreses autoritzades per els supervisors poden oferir serveis d'inversió, i que sols es concedeix a certes empreses que compleixen certs requisits. Ja que aquestes si que estarien subjectes a la jurisdicció corresponent, però les altres en cas de produir-se pèrdues no es poden acollir als mecanismes de garantia establerts, com el fons de garantia d'inversions o el fons de garantia de deposits.
Els bens tangibles com l'art, segells, moneda o fins hi tot boscos naturals queden sotmesos a una disposició addicional de la llei d'institucions d'inversió col·lectiva del 2003. En la que s'hi especifica que les societats que desenvolupen activitats d'aquest tipus no poden dedicar-se a oferir serveis reservats a empreses de serveis d'inversió o institucions d'inversió col·lectiva, activitats que a la vegada sols es poden oferir sobre els instruments financers.
Al no ser autoritzades, ningú coneix si disposen de capital suficient, o si els seus instruments son adequats, i al no estar registrades eludeixen els controls a que estan sotmesos les entitats legals, per això la desprotecció de l'estalviador, inversor o especulador es total.
Això implica que les persones que heu dipositat els vostres estalvis no podreu veure compensades aquestes perdues. La normativa, així mateix estableix que aquestes societats no poden utilitzar terminologies com financer o col·lectiu, n'hi altres que puguin induir al consumidor a l'error.
Son convincents, son persuasius, semblen raonables.
Es diuen així mateixos assessors i experts, però no tenen titulacions oficials n'hi coneixen els sistemes financers amb profunditat, però si tenen capacitat per enredar. També puc entendre que hi ha gent que s'hi dedica que no hi tenia males intencions, pero...
Deixeu-me preguntar-vos, si ús heu d'operar del cor, a on anireu amb curander o un metge especialista?
Ara el metge també te riscos però amb bons coneixements i experiència = èxit segur.
Recordo que el Financial Times va publicar el mes de novembre que un dels especialistes dels sindicats de les asseguradores de Londres va cancel·lar la part de la poliça per no estar d'acort amb la relació del valor real i el valor assegurat per les col·leccions de segells, eren els preus assegurats molt superiors als reals. Per això van re-considerar la relació contractual i no treballar amb Afinsa i Fórum.

Concentració i record Guinnes de Ferrari

2006-10-17T18:52:00.002+02:00

Durant els dies 23, 24 i 25 de juny, Suances va celebrar la VII Concentració de Ferrari amb el gran objectiu de batre el rècord Guiness, que fins a la data posseïa la ciutat xinesa de Hong Kong al febrer de 2003. El repte dels organitzadors era aconseguir reunir en aquest esdeveniment a una xifra superior a 125 vehicles ja que aquesta era la marca fins a llavors arribada a. I l'objectiu va ser més que satisfactori! ja que es va assolir reunir a un total de 137 vehicles de la marca Ferrari. Encara que la xifra de vehicles inscrits en la concentració va anar de 144. Ferrari procedents de tots els racons de la peninsula, de Barcelona, Cadis, Málaga, Madrid, Valladolid o Galícia. Així com també francesos, belgues, portuguesos, catalans i andorrans entre uns altres. Un altre dels moments que va despertar major interès va ser la presència del cotxe model Enzo, ja que només existeixen 300 unitats en tot el món.